Ahir el Cardenal Cañizares  es va pegar el seu particular bany de masses en meitat de la campanya electoral. Com si fóra un candidat més, li va fer la feina a un PP valenciá que ha de recórrer a l'església més rancia per a tornar a traure als seus al carrer. Lluny han quedat aquells temps on els populars pagaven autobusos, provinents de totes les comarques del PV, per omplir la plaça de bous, l'hemisferic o repartir paella als iaios en l'antic cau del Túria.

Corren temps complicats per al Partit Popular que, al Cap i Casal té al seu partit imputat al complet i que cada matí, des de fa molt de temps, desdejuna amb un nou cas de corrupció o amb una nova llista d'imputats a les seues files.

Al crit de «Guapa, guapa, vixca la Mare de Déu», «vixca la Mare dels valencians», o «vixca la perla del Turia» rebien ahir els acòlits del Partit Popular i del Cardenal Cañizares a la patrona dels valencians catòlics, en la plaça del Pilar de Valencia traien a passejar la seua caspa. El motiu, segons el mateix Cañizares, són els seriosos desgreuges que ha sofert la verge, que apareixia donant-se un bes amb la moreneta en una imatge publicada per Endavant.

Cridaneres van ser les paraules del mateix cardenal que, davant de la multitud entregada afirmava que "hoy la ideología de género es «destructora» porque «trae la guerra y mucha desigualdad»". Declaracions aplaudides per Suárez Yllana, l'expresident de la Generalitat Francisco Camps, Pedro Agramunt I el diputat Jorge Bellver. Una imatge molt representativa del que allí s'estava cuinant.

El PP està contra les cordes, sap que les eleccions seràn un dur colp del que dificilment es podran recuperar. Són poques les bales que li queden per disparar, saben que el seu temps s'ha acabat. S'ha acabat el temps de posar la mà en la caixa, s'ha acabat el temps de pagar 1'5 milions per un escenari per a la visita del Papa, el temps de les barbaritats comeses en la Ciutat de les Arts, el circuit de l'F1, de Valmor, Imelsa, Gürtel, aeroport de Castelló, dels pufos com el de l'hospital Provincial de Castelló, o del negoci torbi dels barracons per a xiquets. S'ha acabat el temps en que la societat mirava cap a un altre costat mentre se'ls emportaven a mans plenes. Traure a passejar a la verge per a crear un front contra l'esquerra és tant vell com traure a passejar a la senyera i cridar contra l'invasor catalanista. No cola, ja no cola.

I no cola perquè la societat valenciana està farta de lladres, està farta de la gent del PP que viu a costa del poble des de fa dècades i està farta de cardenals i bisbes que fan bandera de l'homofòbia, de la transfòbia i del masclisme i que protegeixen als seus dels abusos de menors, dels casos de pederàstia que es conten per dotzenes.

Al PP només li quedava la bala de l'església i ja l'ha disparada. Ja està, ja han tret l'espasa i la creu i encara queda una setmana de campanya-  Ja s'han quedat a pit descobert. Què serà la pròxima cosa que intenten, defensar a Torbe?. I es que no es a la verge ni les creencies religioses el que ahir van traure a passejar, es el feixisme que porten al seu ADN el que ahir va reunir a tant de destrellat en la plaça de la verge.

Passeig Ribalta. A la Valenciana va fer l'acte més multitudinari de campanya de la democracia a Castelló

Totes les enquestes diuen que Unidos Podemos i A la Valenciana ja ha aconsseguit el sorpasso, es a dir, passar per davant del PSOE i convertir-se en la segona força politica del País. Però això no serà suficient si el PSOE decideix formar part de la gran coalició, amb Ciudadanos i el Partit Podrit.

Per això és important que aquest tsunami que és i serà Unidos Podemos, al territori dels valencians "A la Valenciana", ha de seguir retallant distancies amb el Partit Podrit i convertir-se en el guanyador de les eleccions.  

Cada vegada queda menys perquè això es produïsca, cada vegada queda menys perquè puga'm dir que el nostre país ha trencat les cadenes i comença a caminar mirant cap al futur en la cara ben alta, sense avergonyir-se dels seus representants i sense indignar-se perquè els diners dels seus impostos vegen a trames corruptes o a paradisos fiscals.

En les comarques de Castelló estem palpant eixa victòria i ho fem dia a dia, parlant en la gent i gaudint de l'assistència massiva de la gent als nostres actes de campanya. Sense anar més lluny, el passat dissabte, dia 11 de juny, al Passeig Ribalta de Castelló, vam viure una jornada històrica, amb un acte que va reunir a 3.000 persones, el que ha segut l'acte de campanya més multitudinari de la democracia a Castelló

Si, es palpa que aquesta és la bona, que aquesta vegada tot serà diferent. El primer pas el vam aconseguir deixant a un costat els interessos de partits i posant damunt la taula les necessitats de la gent i les urgències socials. Es feia necessària una entesa que poguera ser tan forta o més que les forces del continuisme i de la defensa de la precarietat de les classes populars. Ho vam aconseguir i al País Valencià eixa força s'anomena Compromís-Podemos - Esquerra Unida: A la Valenciana. Una força que portarà endavant un projecte de construcció de país diferent.

Estem molt a prop d'aconseguir-ho i perquè siga possible és necessari que totes i tots aportem la nostra força, acudint als actes de "A la Valenciana", xarrant amb els candidats i fent-los saber el que ens preocupa i per damunt de tot, anant a exercir el dret a vot el diumenge 28 de juny i omplint les urnes amb els vots que permetran construir un nou país, un país on totes i tots siga'm tractats amb respecte i on recuperem els drets que ens han robat, primer en nom d'una social-democràcia que no era tal i després en nom d'una centre-dreta que no era més que una dreta corrupta i saquejadora de diners i de drets de les persones.

Ja queda poc perquè puga'm transformar el país, ja no es tracta d'aconseguir el sorpasso, es tracta d'anar més enllà, es tracta de guanyar les eleccions i tindre la força necessària per a decidir quin país volem. Però recordeu, perquè això siga possible, necessitem omplir les urnes de vots, necessitem que rebosen de paperetes de" A la valenciana" perquè PP, Psoe i Ciudadanos no puguen fer un pacte que ens tinguen quatre anys més sotmesos i patint retallades asfixiants, enriquint-se a costa del nostre esforç, dels nostres diners

Ante la más que inminente repetición de la convocatoria de elecciones generales, los partidos políticos toman posiciones. Los más de cuatro meses transcurridos desde que el 20 D la población diese el mandato de llegar a un acuerdo, no han servido más que para evidenciar la incapacidad de los partidos,  con posibilidad de gobernar, para legar a un acuerdo de investidura. El PSOE, una vez más, ha obviado la posibilidad de hablar con la izquierda y ha preferido refugiarse bajo el manto naranja de Ciudadanos, abanderando un acuerdo que no conduce a ninguna parte.
Los años en los que pensábamos que se necesitaba una izquierda fuerte, para obligar al PSOE a virar hacía unas políticas más progresistas, mucho más sociales, quedaron atrás, muy atrás. Ya, con Felipe González en la presidencia del gobierno, IU vio la necesidad de que se produjese el sorpasso, es decir, superar al PSOE y convertirse en la primera fuerza de izquierdas del país y con aspiraciones reales de gobernar. 
En aquellos momentos IU alcanzó un 16% en las generales y el pánico cundió entre las filas de los de Felipe González.  Fue entonces cuando, en vez de conseguir un giro a la izquierda de los socialistas, se consiguió el efecto contrario. Felipe González buscaba refugio en las políticas conservadoras de CIU y PNV y lanzaba la consigna, desde las filas del PSOE, de desmantelar a IU y a ser posible, llevarla a su desaparición. Los ataques del PSOE hacia IU fueron furibundos. Así fue como se fraguó el mensaje de la famosa pinza entre IU y PP. Si, la misma consigna que ahora están lanzando contra Podemos, y abriendo el partido al ala más próxima al PSOE de aquella IU (López Garrido, Cristina Almeida...). Esto último lo aprendió Iglesias que intentó desarticular los cuadros de mando de IU con la aspiración de lograr aquello a lo que Felipe aspiró en su día. 
El partido socialista logró su objetivo, entre otras cosas porque dos infartos apartaron a Julio Anguita de la primera línea de acción, y dejó a IU sin una dirección clara y con una deriva peligrosa. IU se convirtió en la muleta del PSOE, algo que muchos no logramos entender jamás. El tiempo nos dio la razón. IU perdía contacto con la calle y su presencia en las instituciones se veía reducida de forma considerable. Votar a IU, para mucha gente, era sinónimo de votar al PSOE y por tanto, el voto útil acababa siempre en la casilla de los socialistas.  
Tras ocho años de crisis la realidad ha demostrado que, a pesar del 15M, a pesar de la aparición en la escena política nacional de Podemos, a pesar de que estos han obtenido un resultado importante, nada ha cambiado. Al PSOE no le bastan ni 42 ni 60 diputados a su izquierda para obligarlo a firmar un pacto de legislatura que saque al país de las políticas de recortes y lo sitúe en otra dinámica , generadora de  empleos de calidad, recuperadora de servicios privatizados por PP y PSOE, con una fiscalidad  progresiva y justa, en la que paguen más quienes más tienen, con un programa de transformación social que devuelva a la ciudadanía los derechos que le han sido usurpados y que nos ponga en el mapa europeo como un país antimilitarista y anticapitalista, en el que los derechos humanos y los derechos sociales están por delante de los intereses de las grandes multinacionales y de los grandes bancos. No queremos otro gobierno reformista, necesitamos un gobierno valiente y de ruptura.  

Lo triste de esta situación es que IU y Podemos tengamos que ponernos de acuerdo para hacer un frente común que gane las elecciones y que, aquí viene el drama, obligue al PSOE a pactar con la izquierda. El partido socialista ya hace tiempo que se quitó la careta, que abandonó la ambigüedad que durante años tuvo engañado a buena parte de su electorado. 
Me pregunto qué mueve, a estas alturas, al votante de izquierdas del PSOE, a seguir respaldando a un partido que ha gobernado con pactos con PNV, CIU, Coalición Canaria y que ahora tiene cerrado un pacto con Ciudadanos. Un partido que nunca ha visto en IU a un posible aliado, como tampoco lo ve ahora en Podemos. Un partido que se ve muy cómodo gobernando con la derecha y que tiene a una gran parte de sus dirigentes pidiendo públicamente un pacto con el PP. 
Nuestro reto debe ser ese precisamente ese, aunar fuerzas y descabalgar al PSOE de su posición actual, obligarlo a votar a la izquierda, y ello solo será posible si conseguimos, a través de las urnas, llevarlo una posición de debilidad tan grande que les haga temer su desaparición.
¿Qué sentido tiene seguir votando a un partido que es como Ciudadanos, que ha aceptado el 80% del programa del partido de Rivera?. Ese PSOE no nos sirve, no es útil, no transforma la realidad actual en una más igualitaria, al contrario, ahonda en las desigualdades sociales, se conforma con hacer leves reformas que no molesten a los poderes oligárquicos y que le continúen sirviendo de maquillaje ante su electorado. El enemigo es el PP, pero el gran escollo, el gran obstáculo es el PSOE.

Porque el partido socialista, que en los últimos años ha perdido más de cinco millones de votantes, sigue obstinado en su error, sigue defendiendo al IBEX 35 por encima de las necesidades sociales, es un partido rehén de la derecha, un partido en el que sus máximos dirigentes acaban atravesando la peligrosa puerta giratoria para servir a las grandes empresas energéticas o a los grandes bancos.

La izquierda tiene una responsabilidad, una deuda pendiente con el pueblo, y es momento de saldarla.  IU y Podemos deben caminar en la dirección correcta, desde el respeto, desde las diferencias que caracterizan a cada organización, desde el reconocimiento mutuo como fuerzas transformadoras que son o pretenden llegar a ser, desde el respeto a la autonomía del otro, pero poniendo los programas sobre la mesa y buscando los puntos de encuentro que sirvan
para transformar la triste realidad social que vivimos. 
Nadie puede eludir su responsabilidad. En IU tenemos que dar un paso al frente y caminar sin miedo. En Podemos tienen que aceptar que sin nosotros jamás lograrán el objetivo común y que para ello se produzca, deben abandonar el discurso del menosprecio, la política de fichajes en el seno de IU y comenzar a buscar   puntos de encuentro para que ambas organizaciones podamos trabajar para derrotar al verdadero enemigo, las políticas de derechas, vengan del PP, de Ciudadanos o del PSOE.

Atemptat a Bèlgica

Vaja per davant el meu menyspreu més absolut als atemptats de Bèlgica i la meua solidaritat amb les víctimes. Dit açò, no estaria mal que en lloc de llepar-nos les ferides i de pensar que som víctimes d'una colla de bojos que posa bombes perquè si, començarem a analitzar un poc que és el que està passant.

És clar que els jihadistes estan bojos, però potser no són els únics. Potser estem pagant grans quantitats de diners a altres bojos que, per un costat fomenten les guerres en països d'altres continents (Àsia, africa), que espolien els recursos dels països dels esmentats continents, que exploten a les seues poblacions fent que treballen 18 hores diàries, homes, dones i xiquets, per un salari absolutament miserable, per enriquir les multinacionals d'Europa i Nord-amèrica, i que creen guerres civils en eixos països per a després vendre armament i reconstrucció.

El negoci és redó, almenys mentre el tenen controlat. Però tot té un cost, és això que els EEUU i Europa han volgut anomenar com a danys col·laterals i que no és altra cosa que la perduda de vides innocents, tant d'un costat com d'un altre.

Avui Europa està consternada i mentrestant, un grapat de polítics i d'empresaris europeus estan pensant en el benefici que pot reportar un atemptat com aquest, en el càlcul de la reconstrucció (comissions que es poden emportar), benefici pel que fa a noves facilitats per aprovar noves lleis que retallen més els drets de les persones, més control social, i per damunt de tot, legitimació per a seguir intervenint en els països involucrats en el conflicte.

Europa és tant culpable com qui posa les bombes. Innocents són els morts i els ferits dels atemptats, com innocents són els milions de Sírius que des de fa cinc anys estan vivint baix una pluja de bombes i destrucció i que, sense cap esperança de vida, fugen de la mort segura del seu país per trobar-se en la mort segura que li regala la UE al deportar-los a Turquia i negar-li's tots els drets que contempla la Declaració de Ginebra i la carta dels drets humans.

Avui en Brussel·les han esclatat bombes, ha sigut una massacre sense cap sentit, un assassinat massiu perpetrat per salvatges i desalmats, però dia a dia Europa està atemptant de manera salvatge, actuant com autèntics desalmats contra gent innocent que es veu condemnada a mort per les polítiques que els nostres representants porten a la pràctica de manera rutinària.

Avui plorem els morts, però ells també els ploren diàriament. Algú em pot dir si coneixerem el destí final de tots els refugiats deportats a Turquia? Algú em pot dir si, a més a més de tots els morts que ja s'han produït en l'Egeu, anem a conéixer quantes foses comunes ompliran els turcs en refugiats, i en població kurda a qui, després de l'acord de la #VergUEnza , on Europa li ha garantit a Turquia mirar cap altre costat en el tema de l'extermini del poble kurd a canvi que "s'ocupe" del "problema" dels refugiats?

Mireu, jo plore els morts de Bèlgica, però també plore la resta de morts, de torturats, de deportats i plore perquè nosaltres hem votat a mafiosos i criminals perquè signen acords que difereixen poc de les accions que va aplicar Hitler. 

Hem de dir-ho clar i fort, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, el terrorisme jihadista és tremendament salvatge i destructiu, però les polítiques de la Unió Europea també ho son, també és terrorisme el que des de Brussel·les s’està aprovant, i també és terrorisme la política neoliberal que a tots els països d’Europa es practica i que per sustentar a quatre ha d’explotar i maltractar a la majoria de la població dels nostres propis països i arruïnar per complet i destruir les vides dels habitants d’altres continents.

Pose'm trellat, fem fora dels nostres governs i del parlament europeu a tota aquesta Mafia, a aquesta colla de criminals i comencem a tractar als altres països amb respecte, a negociar de tu a tu i no amb eixa superioritat eurocentrista tan característica de la dreta i l'extrema dreta. Comencem a respectar els drets humans, comencem a entendre que la nostra vida no val més que la del veí i que, per damunt de tot, no podem seguir mantenint a sindicats del crim en les nostres institucions com si en nosaltres no anara la cosa.

Potser, si fem tot açò, d'ací a un temps haurem salvat moltes vides i haurem aconseguit que molts milions de persones que ara no tenen cap esperança de vida, tinguen un lloc on viure i fins i tot els seus menuts tornen a somriure.

Envia aquest post a Javier Moliner com a señal de protesta

Twitter @JavierMoliner

e-mail  presidencia@dipcas.es

Facebook www.facebook.es/molinerjavier

El 3 de setembre, després d'entregar 8.900 firmes, es van comprometre a pagar l'accelerador lineal

NO MÉS MENTIDES, NO MÉS MORTS PER CULPA DELS POLÍTICS

Javier Moliner, president de la Diputació, ha tornat a fer de les seues. Haureu vist que els darrers dies la premsa es fa ressò de la disputa que hi ha entre la Conselleria de Sanitat i la pròpia Diputació en el tema de l'accelerador lineal de partícules de l'Hospital Provincial de Castelló.

Promotor de la recogida de firmas popular

Molts de vosaltres recordareu que el passat 15 d'agost vaig començar a recollir signatures per forçar a què les administracions es feren càrrec dels 3,2 mil·lions d'euros que costa la màquina i la seua instal·lació i que el 3 de setembre li vaig entregar a la Consellera Carmèn Montón un total de 8.900 signatures.

Aquell mateix matí del 3 de setembre de 2015 tots dos, Javier Moliner i Carmèn Montón, es van comprometre en roda de premsa pública, a fer la compra immediata. És més, tots dos asseguraven que la partida pressupostaria ja estava preparada i que només faltava signar.

Dies després van anunciar que ja s'havia signat la licitació i que només quedava començar els tràmits i portar la màquina. Era mentira.

Ara ens trobem que, una vegada més, fan acusacions creuades i que uns per altres la casa està sense agranar.

He revisat documentació i trobe que la Conselleria sí que ha destinat una partida pressupostària per a l'accelerador, mentre que la Diputació ni ha destinat cap partida concreta no ha augmentat les quantitats mensuals que es destinen al Provincial.

Moliner, per la seua part, argumenta que Conselleria li dedica més diners als hospitals de Valencia que als de Castelló. Em dona igual si es així o no, el que tracta Moliner es de fer trampes al sol.litari, una vegada més, i son massa. La qüestió no es si Conselleria dedica més ací o allà, sino que la Conselleria si que ha posat els diners als que es va comprometre i la Diputació no els ha posat.

Per això, i donat que el tema ja ha anat massa lluny, vull comentar-vos que en pocs dies començaré a mobilitzar a la gent perquè aquesta siga l'última vegada que tinga'm que parlar d'aquest tema.

Quants morts més fan falta per a que Moliner, per a que la Diputació de Castelló complixca en la seua obligació?

Al senyor Moliner ja l'he avisat, ja sap que no anem a callar i ja sap que o signa ja la partida d'1,6 milions i s'executa de forma immediata la compra de l'accelerador o les accions reivindicatives no tindran data de caducitat. 

Senyor Moliner, açò acabarà  en la compra inmediata de l'accelerador o en la seua dimisió. No hi han més camins. 

Per això, i donat que el que estic reivindican’t es un bé per a tota la població (ojala ningú patim un cáncer i tingam que recorrer mai a les radioterapies de l’accelerador), vos demane a totes i tots que compartiu aquest post i que li doneu la máxima difusió posible per a que la Diputació es pose les piles i no tingam que arribar a cap altre tipus de mesures. 

També vos demane, ja sé que no pare de demanar, que en cas que haja de prendre altres mesures, estiguem tot el poble junts i demostrem que els polítics ja no poden seguir jugant en la nostra salut. Els temps dels botiflers i de malbaratar els nostres diners s’han acabat.

Per a finalitzar i com primera mesura de pressió, vos demane que envieu aquest escrit al e-mail de Javier Moliner, enviem-li milers de mails i al seu compte de Twitter. Que sàpiga que no permetrem ni un veí mort més per la seua negligència. No caben mes mentides, no caben més excuses, no ho anem a permetre. 

Envia aquest post a Javier Moliner com a señal de protesta

Twitter @JavierMoliner

e-mail  presidencia@dipcas.es

Facebook www.facebook.es/molinerjavier

Després de llegir l'article "Podemos busca su propio bipartidismo" de David Hernández Martínez, article en el que estic d'acord en la majoría de les coses que diu

En aquest context trobe dues coses destacables:

A- El discurs de Podemos no és el de la pluralitat d'opinions i de veus al parlament i per tant, no tenen cap intenció de donar suport a cap reforma electoral que porte un sistema de repartiment d'escons més just. La seua aspiració és aprofitar-se de l'actual sistema per a, una vegada aconseguit el "sorpasso", perpetuar-se en el govern-oposició com han fet els últims 40 anys PP-PSOE.

B- Queda clar que l'estratègia de confluència en Catalunya, Galícia i País Valencià no és més que un intent d'acabar en altres forces territorials que en aquests moments tenen més forces que Podemos en els esmentats territoris. Una simple estratègia de fagocitació de tot allò que supose una minva del seu espai electoral. Per tant, segons aquesta teoria, que compartisc.

Compromís està, malgrat que gaudeix dels millors resultats en la seua historia, en un greu perill de caure en mans de Podemos i acabar sent residual. Podemos no vol res dels nacionalistes que no siguen els seus vots, el mateix que d'esquerra Unida.



El proper moviment?, carregar-se a Ximo Puig i al PSPV. Penúltim pas que no serà més que l'anterior a l'absorció i posterior intent de fer desaparèixer a Compromís que, en aquest moment viu el seu particular moment de gloria sense adonar-se’n que no són més que un joguet en mans de Pablo Iglesias.

En conclusió:

Les meues reticències cap a Podemos van en eixa direcció. Jo crec en un parlament amb representació de totes les sensibilitats politiques i socials, crec en la confluència com la necessitat de sumar forces i esforços per a doblegar a l'actual sistema capitalista que ens estrangula permanentment i ens deixa a la intempèrie. Però no ens enganyem, una cosa és la confluència, on cap sensibilitat és aniquilada i una altra molt diferent es l'estratègia fagocitadora de Podemos que només vol una veu a l'esquerra del PP.

Sé que tindre moltes veus en contra d'aquesta tesi, però el temps només fa que anar constata'n les sospites.

I per concloure, he de dir que res em faria més feliç que estar equivocat i veure com Podemos inicia un camí de diàleg i de confluència real, on tothom es trobe representat (i parle de polítiques, no parle de càrrecs) i on ningú sentisca que en eixe espai de diàleg es queda fora per l'actitud autoritària de qualsevol de les parts.
Seria de neci negar que l’únic camí per a derrotar a la dreta és el de la suma de forces, però seria més neci pensar que seria bo substituir al PSOE perquè una altra força, en aquest cas Podemos, ocupe el seu lloc i es perpetue, com ho han fet els socialistes durant 40 anys, fent polítiques que poc o res es semblen en les d’aquell Podemos que va enamorar en les eleccions europees de fa dos anys.

Unitat Popular de Castelló decidint al voltant del pacte o no amb Podemos i Compromís

Anit em va tocar explicar als companys i companyes d'Unitat Popular Castelló, quin havía segut el tracte que haviem rebut, en les negociacions de confluència, per part de Compromís i Podemos.

Ho vaig fer amb una tristesa profunda i sinzera perquè, no només desitjava haver pogut aplegar a un acord, es que ademés crec , amb convicció, que la nostra societat necessita i reclama un enteniment de tota l'esquerra.

Per desgracia, en cap moment vam trobar un tracte, ni correcte ni digne. Vam trobar a dos partits politics que s'havíen pres les coses com un simple repartiment de llocs i carrecs i que en cap moment van voler ni parlar d'altres qüestions que importen a la gent.

Portaven un pacte tancat i lligat, on el xantage de Podemos cap a Compromís era tant evident que cada vegada que Compromís intentava accedir a qualsevol de les nostres reivindicacions, havíen de demanar per favor a Podem, que els deixarà fer-ho.

Compromís pensa en mantindre les seues dues conselleríes en la Generalitat i en que Podemos no es cabretje i els retire els vots que necessita la coalició de Mónica Oltra, per a tindre majoría absoluta en la Generalitat. 

La por a perdre eixe suport era tant palpable i evident que provocava vergonya aliena. Una coalició nacionalista, com Compromís, deixant de costat tots els seus principis i entregat a un partit estatalista, com es Podemos.

Podemos, pel seu costat, jugant el paper de qui encara pensa que van a prendre el cèl per assalt i a ocupar la Moncloa amb majoria absoluta. La prepotència, la mala educació i la falta de professionalitat dels portaveus que es van sentar en la taula, dona la mesura del que es la formació de Pablo Iglesisas, un partit que, a mesura que van apropan-se les eleccions, s'en adona de que internament están desintegrats per complet i que van a traure un resultat desastrós en les generals del 20 D. 

Es eixa sensació de fracàs tant gran la que els fa que, en volta d'entendre que estem en un moment históric al que es necessita molta pacència, molt de treball i molt d'enteniment amb altres forces polìtiques i socials, es dediquen a insultar i a intentar sometre al seu dictat a formacions polítiques amb molta més historia, més reodatge, un coneixement i reconeixement molt més gran del que està succeint al nostre país, com es ara EU i Unitat Popular.

Evidentment, Unitat Popular no s'ha plegat ni la xantage de ningú ni ho farà. Desitjavem trobar un enteniment i presentar-li a la gent del País Valenciá un projecte de transformació social que anava molt més enllá dels acords de llocs en la llista que ens van oferir. Això no era el que importava, no eren els llocs, com vos estàn intentant vendre. Es tractava de començar una relació a tres bandes amb cordialitat, de manera amistosa, amb ganes de treballar en equip i pensant en resoldre tots els temes d'urgència social, al temps que es treballava en la construcció d'un nou País Valenciá molt més social, més solidarí, on tota la gent recupera la dignitat perduda els darrers anys per la política asquerosa de retallades, saqueix i usurpació de drets que ha portat a terme el Partit Popular.

Es tractava d'un projecte a curt, mig i llarg plaç que haguera escrit una nova historia, molt més bonica i més digna, per al nostre País Valenciá. Però ni Compromís, ni Podemos han vollgut parlar de rés dáixò. Només pensaven en obligar-nos a acceptar uns llocs en la llista que ells ja havíen acordat, per poder vendre-li a la societat que son una candidatura valencianista perquè, si Unitat Popular no està, no poden vendre de cap manera que Podemos es un partit valencianista i per tant, Compromís queda en el cul a l'aire davant dels seus electors. Només volíen un matrimoni de conveniència. 

Les darreres setmanes em sentia en moltissimes ganes de treballar per eixe somni. Hem currat moltissim per fer que fos possible un projecte amb el que, personalment, he sommiat tota la vida, un País Valenciá d'esquerres de veritat. Avuí sent una decepció profunda, no només perquè no es va poder aplegar a cap acord, la meua decepció va molt més enllà i te a vore en què he comprés que Compromís i Podem només han signat un pacte de convenècia, on només els ha importat mantenir llocs, conselleries, repartir-se càrrecs deprés de les eleccions i mantenir-se ahí. Poc més. No els importa la gent.

Es cèrt que dins de Compromís he trobat a algunes persones que estaven d'acord en mi i que rebutjaven de plá el que a la fí s'ha fet, però també es cert que eixes persones avuí sentiràn la mateixa decepció que jo perquè saben que no han perdut ells, ni he perdut jo, ha perdut el País Valenciá. Hem perdut tots els que hem lluitat per canviar de veritat les condicions de vida de molta gent que està patint i hem deixat passar un'oportunitat històrica de ser protagonistes del nostre present i el nostre futur, de fer les coses bé

A tota eixa gent de Compromís, que m'he trobat pel camí i que val molt la pena, dir-los que, segur que ens tornarem a trobar i que seguirem parlant i prenent cafe, xarrant de com fer un paìs millor, pero dir-los també que serà molt dificil, que serà molt complicat que tornem a trobar una ocasió tant bona com la que s'ha deixat passar.

Sort a tots. I al pacte artificial, que han signat Podemos i Compromís, bont vent i barca nova. Van a necessitar molta, molta sort, perque el projecte que neix tort...